Vull agrair, en primer lloc, la invitació de Tribuna Barcelona per a participar en aquest cicle de conferències. Deu ser, sens dubte, l’activitat més important que es fa a Barcelona amb l’objectiu de promoure la reflexió i el debat sobre les qüestions –més grans i més petites- que afecten els temps actuals. És, doncs, una satisfacció i un honor formar part de la ja llarga llista de conferenciants.

També, vull agrair a tots els assistents la seva presència. No es tenen massa oportunitats per enraonar davant d’un auditori tant nombrós i notori. Moltes gràcies, hi insisteixo, per acompanyar-me.

Igualment, agraeixo l’amistat d’alguns companys i companyes del govern de Catalunya, i molt en especial, després del que ha anunciat aquest cap de setmana, vull agrair la presència de l’Artur Mas. Sé que les idees i les propostes que avui exposaré les podrem dur a la pràctica sota el seu lideratge –a Convergència, a Convergència i Unió, i a Catalunya.

En general, és difícil saber què espera que diguis la gent que assisteix a un acte com el d’avui. Francament, no ho sé. Per això, confio a no decebre’ls. No els parlaré estrictament de política ambiental. La meva intenció és parlar-los de política. De política en el seu sentit etimològic: de la governació de la gent, de la nació, del món. Algú em va suggerir que titulés aquesta intervenció la política amb majúscules. Vaig preferir parlar de la política del futur. En el fons, és el mateix, perquè el futur ens reclama que fem política amb majúscules. És a dir, que retornem a la política el seu alt valor moral.
 
 

El concepte de política
 

Avui, la política no és una activitat socialment prestigiada, malgrat la llarguíssima llista d’aspirants a tots els càrrecs públics. Un fet d’actualitat em permetrà reflexionar sobre això.

Al llarg de la setmana passada, s’han succeït valoracions sobre unes declaracions del Sr. José María Aznar a la Xina. Recordin-les. Va recomanar a un estudiant xinès que es dediqués a acabar la carrera i a resoldre la vida professional abans de dedicar-se a la política… com va fer ell.

Deixant de banda que això un demòcrata no pot dir-ho a la Xina –ni que sigui una gracieta- després de Tiananmen, és evident que mostra una sensibilitat que no comparteixo. Això es pot dir si veus la política com una opció professional més. Però això no es pot dir si veus la política com un mitjà per a fer més pròspera, més justa, més lliure la teva comunitat. 

Hi ha qui entén la política com l’exercici del poder –encara que sigui amb fins legítims. Per a aquests, els sobren els joves. Només els interessen com a votants, perquè entenen el govern com un acte de lluïment de la seva perspicàcia i de la seva expertesa.

Hi ha, en canvi, qui entén la política com un acte de construcció permanent de la societat. Aquests necessiten els joves, com necessiten la gent –tota la gent-, perquè no es pot construir una societat sense un grau mínim de compenetració i de col·laboració intergeneracional i d’implicació de tots els sectors socials. En aquest cas, s’entén el govern com l’instrument per ordenar i fer eficaces les energies de la gent. Jo entenc la política d’aquesta manera. Per això, m’entronco amb la línia de pensament del catalanisme polític, que és la ideologia més progressista de la història de Catalunya. Perquè, en contra del tòpic que li assignen alguns, el nacionalisme català no pretén refer el passat sinó crear el futur, no pretén aïllar-nos del món sinó portar un missatge propi i original al món, no posa l’accent en la diferència sinó en la diversitat.

Com a conseqüència de les declaracions que els he recordat abans, en un programa televisiu, un periodista enquestava joves al carrer i els demanava que diguessin alguna cosa bonica de la política. Silenci. A continuació, volia saber si la manca d’interès dels joves per la política era un acte de passotisme o d’intel·ligència. La resposta, ara, era gairebé unànime: la intel·ligència. Tot i que pugui ser un reportatge esbiaixat, no podem ignorar que hi ha una sensibilitat general poc procliu als polítics, amb comentaris sovint ofensius per la seva crueltat i perquè s’apliquen de manera genèrica, sense distincions. Suposo que entenen que no em queixo de les crítiques. Al contrari, crec que els polítics no tan sols hem d’admetre les crítiques per la nostra actuació sinó que les necessitem. El que lamento és la desqualificació genèrica, a tots els polítics i per totes les coses que fem. Hem de preguntar-nos a fons per què passa això, per què hem arribat a aquesta situació i com podem canviar-la.

Hi ha gent més preparada que jo per a diagnosticar-ho, però els donaré la meva visió dels mals de la política i dels partits polítics en general. Crec que es deu, precisament, perquè s’ha deixat de fer política amb majúscules, perquè s’ha deixat de parlar de les idees. De les idees i dels valors. 

Perquè en comptes de fer programes electorals a partir de les doctrines polítiques, s’ha intentat fer doctrines polítiques a partir dels programes electorals. 

Perquè en comptes de voler transformar la realitat, s’ha preferit ser només eficaços –molt eficaços- en l’administració de la realitat (que ho hem de ser, però no n’hi ha prou).

Perquè en comptes d’obsessionar-se a atendre les persones com a membres d’una comunitat, s’ha sucumbit a la moda de tractar-los com a clients dels serveis públics. 

Perquè en comptes de buscar noves idees per a convèncer, s’han buscat eslògans per a seduir.

Quedi clar que estic intentant reflexionar sobre els motius del descrèdit general de la política. No estic dient –ni de bon tros- que la nostra acció de govern hagi estat dolenta, ni la de la Generalitat ni la dels Ajuntaments i Consells Comarcals. En absolut.

Catalunya és avui un país modern i avançat, amb uns nivells de benestar social que els nostres pares ni s’imaginaven. Amb un nivell de convivència tan sòlid que ni les ments més malèvoles han aconseguit de pertorbar. Amb una projecció internacional que no havíem tingut mai i que contradiu el suposat provincianisme català del què algú ens acusa. Amb un dinamisme industrial que va fent via amb força, mentre alguns s’entretenen a perdre el temps discutint si Barcelona perd pes econòmic o no. 

I tot això ho hem fet sense uns nivells suficients d’autogovern i amb un model de finançament que penalitza immisericorde les necessitats dels catalans i catalanes. Hem fet, entre tots –els polítics, també-, un gran país.

Però potser perquè el país funciona i hem viscut un període de progrés econòmic i cultural sense parangó en la nostra història, hem acabat fixant-nos només en els aspectes materials, hem oblidat els valors. Ens ha preocupat més la gestió del progrés que les idees de progrés. Hem ajudat a construir una societat amb un alt nivell de confort, però, en el fons, insatisfeta. Si això és així, és que només hem complert parcialment la nostra feina. De la mateixa manera que l’objectiu del sanejament de les aigües residuals no és construir depuradores sinó tenir rius amb alta qualitat ecològica, l’objectiu de la política no és només oferir benestar i prestar serveis sinó crear comunitats en què la gent s’hi senti lliure, atesa i pugui ser feliç.

Segurament això sona poc polític, cursi, però el fet que soni així és, també, un reflex de la situació que vivim. Tot allò que sembli moralitzant, sona malament i ens equivoquem. 

Hem de retornar als valors, perquè els valors són el motor d’una societat. I això és especialment necessari avui. Algú deia que, avui, qui no està desconcertat és perquè no s’adona del que passa. No ens fallen les utilitats o les prestacions –en tenim a bastament-, el que ens fallen són les idees per a comprendre el nou món en què hem entrat sense adonar-nos-en. 

De vegades, quan parlem de la societat de la informació, de la revolució tecnològica, del canvi global… fa la impressió que estem augurant el futur, però no és cert, estem només descrivint el present.

És l’hora de les idees, de les noves idees per als nous escenaris. Al món i, òbviament, a Catalunya. No tan sols és aquesta la política del futur, sinó que aquesta és l’única política amb futur. Totes les formacions polítiques estan abocades a fer l’exercici d’actualització, però el nacionalisme hi té una especial responsabilitat: som la força que connecta millor amb la sensibilitat del país i la més capacitada per a promoure el dinamisme de la societat catalana perquè sigui capaç de superar els entrebancs i aprofitar les oportunitats d’aquest nou món. Ho hem fet en el passat, perquè el nostre discurs basat en les llibertats i el progrés de Catalunya i de les persones és el que li ha donat la centralitat necessària per a fer-lo majoritari. Ho tornarem a fer ara. 

Lògicament, els mitjans de comunicació paren més atenció a les qüestions relatives als lideratges personals, a succesions i relleus, a les relacions de la coalició o a la nostra posició respecte al PP. Deixin-me afirmar amb rotunditat que, a Convergència també estem treballant en el camp de les idees. Hi ha un important moviment intern de reflexió i de generació de propostes innovadores, que miren de donar resposta als nous reptes del país. Estic convençut que ens en sortirem. I que d’aquesta manera tindrem millors bases per a contribuir a recuperar el prestigi que ha perdut la política. Ho necessita la política, però ho necessita encara més la societat.
 
 

Política amb visió de sostenibilitat
 

De la mateixa manera que estic convençut que la política ha de reorientar-se d’aquesta manera, estic convençut que el component ambiental i de sostenibilitat serà central en les noves idees, les ambientals i les no ambientals, és a dir, en tots els ordres de la vida. Hi insisteixo, perquè vull que quedi molt clar: no estic dient que el medi ambient serà present al nou discurs, que se’l tindrà en compte, que ningú no l’ignorarà. No estic dient això. Estic dient que el medi ambient serà un element central, vertebrador, axial del nou discurs polític.

Tothom parla de la globalització econòmica i de la globalització mediàtica. ¿Realment, creiem que aquests dos processos poden desvincular-se de la globalització ambiental?

 El canvi climàtic és una amenaça real, que pot dinamitar qualsevol procés de globalització econòmica pels seus efectes reals sobre les costes, sobre els fenòmens meteorològics, sobre la propagació de malalties… No ho podem considerar frívolament: alguns indicis ja són observables. 

La globalització econòmica es col·lapsarà sense criteris de sostenibilitat.

Els criteris de sostenibilitat inclouen la resolució de les grans bosses de pobresa mundial. Si la globalització econòmica no serveix per a millorar els nivells de renda al conjunt de la humanitat i s’eixamplen les distàncies actuals entre el primer i el tercer móns, estarem obligant els països pobres a explotar de manera irreversible els seus recursos naturals i no tindrem cap autoritat moral per exigir-los que no ho facin, malgrat que siguem conscients que els seus recursos naturals són imprescindibles per a mantenir les condicions de funcionament del planeta que són beneficioses per a nosaltres.

Veiem, doncs, que entrem en un nou model de desenvolupament econòmic. La riquesa actual és hereva de la Revolució Industrial, però al costat del benestar i del progrés material, hem patit uns efectes inesperats com la degradació dels vectors ambientals o el sobreconsum de recursos naturals. Ara que sabem que el progrés econòmic pot comportar una degradació ambiental que posi en perill no només la continuïtat d’aquest progrés sinó el manteniment dels guanys obtinguts, ¿és lògic implantar la nova economia sense contemplar els riscos ambientals per a evitar-los?

Estem seduïts per la societat de la informació i pels grans avantatges que ens durà. Comencem a veure les enormes possibilitats de la teleformació i del teletreball, però ¿podem mirar-nos aquest futur imminent sense pensar com alterarà la distribució demogràfica, les necessitats d’infraestructures i l’ocupació del territori? ¿Desaprofitarem l’ocasió per a estructurar un país més equilibrat, amb un aprofitament més racional dels seus recursos?

Podríem revisar moltes situacions que obeeixen a aquesta mateixa lògica i que demostren l’imprescindible protagonisme de la sostenibilitat a l’hora de donar respostes polítiques a les noves necessitats. L’energia, per exemple. ¿Quines opcions triarem per a un subministrament energètic estable i menys dependent de l’exterior? No hi ha altra solució viable que la potenciació de les energies renovables, que són les que també responen millor als criteris de sostenibilitat.

O el procés de concentració demogràfica a les ciutats. ¿Com podem donar resposta a aquest fenomen sense tenir en compte els aspectes ambientals? No podem tenir ciutats sense qualitat del medi ambient urbà. Per això, avui, planificar bé les ciutats i governar-les políticament necessita tant del medi ambient com de l’urbanisme.

I el debat sobre la seguretat alimentària? La gran pregunta és si podrem alimentar tota la població en condicions dignes. Aleshores, sorgeix el debat sobre la biotecnologia, que és un debat ambiental.

Crec que els arguments són de pes. El discurs polític que necessita la nostra societat per a abordar el futur amb més confiança i amb més seguretat és un discurs profundament ambiental i ambientalista. Ara, el gran dilema és si volem ser espectadors d’aquests fenòmens o volem ser-ne actors. Jo aposto perquè en siguem actors. 

Hem d’abandonar la premissa que Catalunya és petita per a tenir veu al món. En els nous temps, allò que compta no és la força militar ni l’existència de fronteres clarament delimitades, ni tenir seient al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. 

En els nous temps, allò que acabarà comptant és la força creativa, la força de la gent. Aquest ha estat el gran atribut històric de Catalunya. 

I ara, podem explotar-lo. Només ens cal, primer, que estiguem convençuts que podem fer-ho i, segon, que estiguem disposats a participar en el debat mundial de les idees amb aportacions genuïnes.
 
 

L’acció de govern per a la sostenibilitat
 

També el Govern ha de promoure iniciatives que apuntin en aquesta línia. No partim de zero, els meus antecessors o figures de la societat civil com en Pere Duran Farell n’han engegat moltes.

En Duran Farell, per exemple, va impulsar el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible, que ara revitalitzarem amb el seu nou president, el rector Gabriel Ferrater. Ens ha d’ajudar a fer que les grans línies d’actuació del Govern de Catalunya responguin a criteris de sostenibilitat. I ens ha d’ajudar, també, a afavorir que aquesta filosofia vagi amarant en la societat catalana.

Justament serà a l’empara d’aquest Consell que el Departament posarà a debat públic, a partir de la tardor, l’Agenda 21 de Catalunya, el pla estratègic per al desenvolupament sostenible de Catalunya. L’any 2002, que és el termini que les Nacions Unides ha posat als Estats perquè tinguin una Agenda 21, Catalunya complirà.

L’Agenda 21 de Catalunya ja serà un pas determinant en la línia de donar transversalitat a l’acció ambiental, perquè el desenvolupament sostenible és responsabilitat de tot el Govern.

I és que la nostra vocació és que els criteris de sostenibilitat es trobin a l’origen dels processos i no pas al final, és a dir, que siguin assumits per tots els departaments del Govern com criteris propis de la seva política sectorial.

Impulsarem, doncs, la transversalitat real del medi ambient amb la potenciació dedicida de la planificació ambiental en tots els àmbits (ja hem començat amb l’energia eòlica, els camps de golf o les infraestructures de telefonia mòbil). 

Volem i buscarem consens amb els partits polítics en els grans temes i ja l’estem oferint en dues qüestions estratègiques: la gestió dels residus municipals i la resolució dels dèficits hídrics. Aquest consens, però, també ha d’arribar al conjunt dels agents socials. No es pot fer una política de protecció de la natura, per exemple, sinó es té en compte tothom, des dels alcaldes als caçadors i pescadors, als ecologistes, els pagesos, els industrials. I aquest consens social hauria de donar pas, sempre que sigui possible i raonable, a l’assumpció de responsabilitats directes en la gestió d’actuacions ambientals per part d’aquests actors. No cal que ho faci tot l’administració pública. Hi ha àmbits d’actuació en què la iniciativa privada ha de tenir un pes creixent.

Ens il·lusiona la nova economia i la nova empresa. Volem que Catalunya continuï despuntant pel seu teixit empresarial. Per això, hem dissenyat el programa medi ambient i empresa, que ha d’ajudar les nostres empreses a fer el trànsit conceptual cap a les noves exigències econòmiques de sostenibilitat. I ens implicarem més en la transferència tecnològica basada en la capacitat d’innovació de les nostres universitats. Igualment, volem aprofundir més en les interrelacions entre la societat de la informació i el desenvolupament sostenible. 

També, veurem quines aportacions positives podem fer des de la sostenibilitat als altres sectors de l’economia productiva, com l’agricultura i el turisme, però no hi podem aprofundir avui. Com tampoc no podem aprofundir, ara, en un altre gran debat: la fiscalitat. Es tracta de discutir políticament quin model de fiscalitat volem, sobre quins factors ha de posar els diferents pesos de la pressió fiscal per a beneficiar un desenvolupament que sigui realment sostenible.

Finalment, convé recordar que tot plegat es recolza en les persones. Per això, estem elaborant la Carta dels drets i deures ambientals dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Amb aquest instrument, pretenem recordar i recordar-nos que, per a nosaltres, a Catalunya són primer les persones i que, si no som capaços de construir un model de desenvolupament sostenible basat en la complicitat de la gent, potser no val la pena fer-lo: fracassarà encara que estigui molt ben elaborat.

Tot això no només ho farem sinó que ho estem fent. Crec que els exemples il·lustren prou bé que les grans consideracions fetes al llarg de la intervenció no volen quedar-se en grans consideracions, sinó que tenim la voluntat expressa de donar-los forma en l’acció de govern d’aquesta legislatura.
 
 

Un discurs propi de la sostenibilitat
 

Ara bé, no volem actuar només Catalunya endins perquè el nostre marc és Europa. Hem de ser molt més presents en els àmbits on es prenen decisions que són rellevants per al desenvolupament sostenible de Catalunya. Hi hem de ser de manera formal o informal, però hi hem de ser. Serà una altra de les nostres prioritats en aquesta legislatura. El nostre món més immediat és Europa i volem participar en la seva construcció amb aportacions pròpies, des de l’òptica del sud europeu.

La nostra és una visió ben singular de la sostenibilitat, una visió alegre, de gaudi de la vida, d’apreciació de la bellesa natural. És la visió que deriva de tres mil anys de civilització mediterrània, que té uns lligams amb l’entorn i amb la natura amb un component identitari específic. Sobre aquesta base, hem de construir un discurs propi de la sostenibilitat i hem de reclamar a Europa que el faci seu.

Si el calvinisme ha estat la base de l’economia liberal, la cultura mediterrània ha de ser la base de l’economia sostenible.

La prioritat de la nova economia no ha de ser l’augment de la productivitat sinó l’augment de la qualitat de vida.

En resum, estic absolutament convençut que la principal funció de la política avui és trobar noves idees per als nous escenaris i que, en qualsevol dels casos, aquestes idees tindran la sostenibilitat com a eix vertebrador. Des del Departament de Medi Ambient, ja procurem treballar en aquesta línia donant-li cos en aspectes com la transversalitat, la prevenció, la participació, el consens, la planificació i el reconeixement de la persona com a element central, que dóna sentit al desenvolupament sostenible.

Aquesta és, doncs, al meu criteri, la política del futur. Aquesta és la política amb futur. Aquesta és la política amb majúscules. Moltes gràcies.

Felip Puig i Godes
Conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya
consellerpuig@correu.gencat.es
 

Conferència pronunciada a Tribuna Barcelona el 3/7/00